Ruta del Romànic Andorrà

HOTEL PARIS – Ruta de l’Art Romànic A Andorra
Per Major Informació sobre l’Organització de visites de la Ruta Romànica d’Andorra, contactar amb la Recepció de l’Hotel.

1.- Conceptes fonamentals i elements característics de l’Art Romànic d’Andorra.

L’arquitectura romànica andorrana es caracteritza principalment per una manca d’edificis monumentals. Aquest fet no ens ha d’estranyar en absolut si ens situem en el moment històric en què es produeix l’eclosió de l’estil romànic i en arribar a les valls andorranes.Els centres de poder es trobaven fora de les valls: la Seu d’Urgell, Castellciutat, Castellbò, Foix, etc., Com també els hi havia els principals centres de creació artística del moment: Ripoll, Vic, Girona, Barcelona, Toulouse, Cluny, etc.

Un altre factor determinant en la caracterització del romànic d’Andorra és la seva peculiar orografia d’alta muntanya, amb un entorn salvatge i hostil i amb una vies de comunicació precàries que no permetien l’arribada de grans influències al seu territori. També determinarà la naturalesa de les seves construccions la població, dispersa en petits nuclis d’habitació o en masies aïllades, que no requereixen grans edificis per al seu ús comunal. Com a resultat de tot això ens trobem amb una arquitectura típica de zones d’alta muntanya, de difícil accés i allunyades dels grans centres urbans, econòmics, polítics, culturals i artístics.

L’arquitectura romànica d’Andorra té molts punts en comú amb la que trobem en altres llocs i paratges de les veïnes comarques del Pallars Sobirà, Alta Ribagorça, Vall d’Aran, als Pirineus aragonesos i etc.

Es caracteritza per la utilització de materials autòctons com la pedra tosca, la pissarra, la pedra calcària, les fustes, etc .. Aquest fet té una certa importància ja que sempre s’ha considerat que la falta d’escultura monumental en l’art romànic andorrà es deu precisament a l’ús d’aquests materials petris autòctons que no són aptes per esculpir imatges o figures. És aquesta una veritat incompleta, ja que hem de pensar que en els comtats catalans, als quals pertanyia Andorra, hi havia una important tradició de llombard, del qual és un magnífic exemple la catedral de la Seu d’Urgell.

Com és lògic les petites comunitats que conformaven les parròquies de les valls andorranes no tenien necessitat de grans temples. És per això que la majoria d’esglésies romàniques andorranes són petites i en alguns casos no passen de ser senzilles capelles.

En general presenten nau única de saló amb absis, semicircular o trapezoïdal, orientat com és habitual cap a l’Est. Solen tenir poques obertures, fet d’altra banda res estrany en construccions modestes on la qualitat dels materials i la capacitat dels mestres d’obra no permeten gaires alegries constructives. La porta d’accés a l’interior del temple acostuma a trobar-emplaçada al mur sud de la nau, protegida per un senzill pòrtic o porxo de fusta i un recinte tancat, o sagrera, amb un petit mur de pedra. No és pas estrany trobar adossat a l’exterior de la nau un campanar de torre, en la majoria dels casos de planta quadrangular i d’estil llombard.

Aquesta tipologia arquitetónica que respon a la necessitat d’aplicar una litúrgia i adaptada a una construcció de dimensions reduïdes, té també un marcat sentit pràctic que no hem d’obviar i que en moltes ocasions, els llibres que tracta d’arquitectura no recullen amb suficient amplitud.

Una església rural, a més de complir les seves funcions com a recinte sagrat (misses, oficis, liturgios, batejos, enterraments, processons, etc.), Serveix també com a centre de reunió de la comunitat. En ella es dóna cita el consell del poble, es realitzen les barates entre pastors, ramaders, agricultors, artesans, etc.És per això que trobem el recinte tancat al voltant del temple, ja que permet mantenir en lloc segur el bestiar, cavalleries, etc. També per aquesta mateixa raó, entre altres, es troba el pòrtic sud de la nau, ja que aquest és el lloc més assolellat i per tant més acollidor de l’exterior del temple. Però no hem d’oblidar mai que la seva principal funció és sacra, on se celebren diversos actes litúrgiocos o representacions de teatre medieval (veure: El retaule de Sant Ermengol, de la catedral de la Seu d’Urgell, o les Homilies d’Organyà, de Santa María d’Organyà).

El campanar era, a més de la construcció destinada a acollir les campanes, una autèntica talaia. També s’utilitzava com a mitjà per transmetre notícies o missatges (incendis, atacs, etc.). En aquest sentit és especialment interessant comprovar com, en la majoria dels casos, els campanars tenen, dins del seu camp visual els campanars de les esglésies confrontants.

Una altra de les característiques de l’arquitectura romànica andorrana és la presència d’obres d’influència llombarda en un nombre elevat i significatiu. Dins d’aquest apartat mereixen la nostra atenció els campanars llombards de Sant Joan de Caselles, Sant Climent de Pal, Santa Eulàlia, Sant Miquel d’Engolasters …. i molt especialment el campanar circular de Santa Coloma.

A les esglésies romàniques de les valls andorranes trobem una important mostra de pintura mural i tot ens fa pensar que també va haver d’existir una interessant pintura sobra taula. Aquesta pintura, que com en el cas de l’arquitectura, es troba molt apartada de les produccions dels grans mestres, conforma, tot i això, un important grup que mereix ser estudiat de manera més profunda.

2.- Els principals edificis i monuments del Romànic a Andorra

2.1 Sant Joan de Caselles

Es tracta d’un dels més populars exemples de l’arquitectura romànica andorrana. Es troba a l’antic camí de Canillo (avui Carretera General 2, en direcció a França). Església poc documentada en època medieval, conservem, però, documents relatius a la població de Canillo en les Concòrdies dels anys 1162 i 1176. El primer document que fa referència expressa a l’església es troba en una visita pastoral de l’arquebisbe de data de l’any 1312. En ella es precisa que l’església de Sant Joan de Caselles està sota la custòdia del rector de l’església parroquial de Canillo.

El temple de Caselles presenta una sola nau rectangular amb absis semicircular amb finestra de doble esqueixada, construït amb posterioritat a la nau.

A la banda nord de la nau s’eleva el campament de torre de planta quadrangular, d’estil llombard. Presenta tres nivells de finestrals, els dos superiors dobles. Actualment es comunica amb l’interior del temple mitjançant un cos rectangular, afegit, ja que el campanar, en origen, era independent de la resta del temple.

Aquesta església presenta, excepcionalment, la porta d’accés al seu interior al costat nord de la nau. L’explicació d’aquest canvi d’emplaçament, és molt senzilla: el costat sud del temple s’aixeca sobre el precipici que cau directament sobre el riu Valira d’Orient. Dels dos pòrtics que té l’església, el que ocupa l’emplaçament original és el del nord, que serveix de recer a la porta, el segon, als peus del temple, va ser afegit segles després. La sagrera que envoltava el temple i que encara podem apreciar en tofografías no molt antigues, va anar desapareixent a mesura que s’ampliava la Carretera General núm. 2, que com hem dit comunicava Andorra amb França.

Durant la restauració del temple es van trobar el cap i altres peces d’estuc, que pertanyien a una figura de Jesucrist del mural de la Crucifixió que es troba a la paret de migdia de la nau i que van permetre la seva reconstrucció.

L’absis està actualment presidit per un retaule d’estil renaixentista, obra de l’anomenat Mestre de Canillo, dedicat a la figura de Sant Joan, patró de l’església de Caselles.

2.2 Santa Eulàlia d’Encamp

Com en el cas de Sant Joan de Caselles, no disposem de notícia documental alguna d’època medieval de l’església de Santa Eulàlia, però si de la parròquia d’Encamp, l’any 952, s’esmenta Encamp en l’Acta de consagració de la església de Castellciutat. El 23 juny 1083, el comte Ermengol IV d’Urgell, realitza una donació en la qual es cita una altra vegada Encamp. En 1312, amb motiu d’una visita parroquial, es comenta que l’església està desproveïda d’objectes litúrgics i que abans que el bisbe es quedés amb els delmes i les primícies, aquesta església tenia dos capellans en comptes d’un.

L’edifici actual és el resultat de diverses campanyes constructives, restauracions i afegits:

1. Nau i campanars romànics de la primera meitat del segle XII.
2. Ampliació de la nau pel costat oest, al segle XVII.
3. 1924-1926. Substitució de l’absis semicircular pel quadrangular actual.
4. 1970: Restauració del campanar, segons projecte de l’arquitecte César Martinell i Brunet.
5. 1987-1989:Restauració i ampliació del temple. Urbanització de l’entorn. Projecte de l’Estudi d’Arquitectura Martorell, Bohigas i Mackay. Aquesta última intervenció es va dur a terme tot i que els tècnics del Patrimoni Artístic Nacional del Govern d’Andorra van desaconsellar l’ampliació del temple.

En origen era una església d’una sola nau de saló rectangular, amb absis semicircular i campanar adossat al mur sud de la nau. El pòrtic, del qual desconeixem la fecals exacta de construcció, apareix documentat per primera vegada al segle XIV; potser es tracti de l’original, però no amb l’aspecte que té avui dia.

L’element més significatiu del temple és seu esvelt campanar d’estil llombard, de planta quadrangular. Presenta tres pisos de finestres geminades emmarcades per arcuacions llombardes fetes amb pedra tosca. És un dels millors exemples de campanar d’estil llombard conservat a Andorra i el més alt de tots ells. Per les seves característiques es considera que va ser construït dins de la primera meitat del segle XI.

De l’interior del temple destacarem la pila baptismal del segle XII, realitzada en granit i ornamentada amb arcuacions cegues sota les que apareixen sengles creus, tot això en relleu.

2.3 Conjunt de les Bons

El conjunt fortificat de les Bons està format per diverses construccions d’èpoques diferents, les quals a excepció de l’església, es conserven en un estat més o menys ruïnós. Actualment el visitant pot contemplar una torre de defensa, alguns murs que probablement pertanyien a la muralla, un dipòsit d’aigua i la seva canalització, dos colomers i l’església de Sant Romà.

De manera sorprenent no disposem de notícies documentals sobre el castell. Aquest ha estat sempre relacionat amb els Caboet, encara que no disposem de cap prova que ho confirmi. El document més directe sobre alguna de les construccions de les Bons, d’època medieval, és l’acta de consagració de l’església de Sant Romà, l’any 1164.

2.3.1. Edificis civils i militars

L’edifici principal del conjunt actual és la torre de defensa, coneguda popularment com la “Torre dels Moros”. S’accedia a ella per mitjà d’un pont que es trobava en el mur oest, del qual només es conserva l’arrencada del primer arc. Presenta planta quadrangular amb un total de quatre pisos en altura. Els mur estan revocats i presenten espitlleres i matacans en els pisos superiors. No té fonaments i s’assenta directament sobre la roca mare. L’enfonsament dels murs sud i oest es va deure, probablement a un despreniment de la roca.
Les altres torres que es conserva i que se suposa que formaven part del recinte emmurallat, són les colomers de Rossell i Cotxa. La segona, la de Cotxa, es va començar a reconvertir en habitatge però mai es van acabar les obres. La seva construcció és anterior al segle XVII, com ho demostra un grafit datat el 1625 on apareix el nom de Joan Rossell. Les espitlleres que s’obren en els seus murs podrien demostrar la seva pertinença al castell. Fins i tot la presència d’un festejador en un finestral que dóna al sud no podria portar a pensar en la torre de l’homenatge del Castell.

La colomar de Rossel, ja restaurat, es localitza molt a prop del dipòsit d’aigua. no presenta cap element defensiu ni grafits, fet que dificulta en gran manera la seva datació.
El dipòsit d’aigua, conegut com “Bany de la Reina Mora”, es troba emplaçat al nord-oest del recinte. Es tracta d’un dipòsit d’aigua excavat a la roca i tancat per un mur de pedres molt ben tallades i disposades a la cara interior per evitar possibles fuites d’aigua. Recull les aigües procedents del proper riu de les Bons.

2.3.2. La Iglésia de Sant Romà

És, amb diferència, l’edifici més ben conservat de tot el conjunt. Perfectament datat, ja que disposem de l’acta de consagració datada el 23 de gener de 1164.
Es tracta d’una construcció de nav única amb absis semicircular orientat a llevant. La nau està coberta amb volta de canó que descansa sobre dos arcs faixons que reposen sobre semicolumnes adossades als murs. D’aquestes columnes, les dues més properes als peus de la nau són simplement decoratives, ja que els arcs descansen en realitat sobre dues mènsules que es troben per sobre d’elles.
La taula de l’altar, al centre del presbiteri, conservava la lipsanoteca en la qual es guardapa l’acta de consagració.

La porta d’accés a l’interior es troba als peus del temple. Tot i reformes no decorada amb dents de serra original. Decoració que també trobarem a l’església de Santa Coloma.

Sobre la paret lateral dels peus del temple s’alça una potent espadanya amb dues obertures de mig punt per a les campanes. Tot sembla indicar que sobre l’arc triomfal del presbiteri es trobaria una petita espadanya auxiliar.Eexteriorment la decoració arquitectònica se centra en l’absis que presenta, a més d’arcuacions i bandes llombardes, dues finestres de doble esqueixada.

En conjunt i considerant tots els elements que hem descrit, creiem que la data de construcció del temple es correspon amb la de l’acta de consagració (hem de tenir en compte que la construcció del mateix seria immediatament anterior a la consagració, ja que aquesta no es va dur a terme fins que el temple va estar totalment acabat o poc temps després).

2.4.- San Martí de la Cortinada

Església romànica amb profundes modificacions i ampliacions posteriors. Actualment presenta nau única, de planta gairebé quadrada, amb capelles laterals i absis quadrangular. Cal remarcar que, en ampliar el temple, es va orientar la capçalera quedant l’original romànica a la dreta de l’entrada actual.
el 1968 quan es procedia a la restauració del tempolo es van trobar les pintures murals romàniques que decoraven part de l’antic presbiteri romànic. També es va procedir a la reconstrucció de l’antic absis semicircular romànic, del qual només es conservaven els fonaments.

2.5.- Sant Climent de Pal

La Primera notícia documental sobre el poble de Pal, la contemplem a la Cortinada de 1162. El temple ha estat molt reformat amb el pas dels segles, però conserva molts elements de la construcció original romànica. D’aquest període queden el cos de la nau i el campanar.

El 1312 apareixerà la primera notícia sobre l’església de Sant Climent. Era aquesta sufragània de la Massana, encara que tenia capellà propi. Va ser l’única església que va visitar l’arquebisbe de Tarragona, Galcerà Sacosta a part de les sis parròquies tradicionals d’Andorra.

Presenta el temple la tìpic nau única orientada cap a l’est. El costat nord està ampliat amb un seguit de dependències i capelles. És aquí on trobem el campanar de torre amb una planta quadrada i pisos de finestres geminades decorades amb arcuacions llombardes.Va ser consruido probablement entre els segles XI i XII, encara que ens sembla més correcte datar dins el segle XII. L’absis actual, quadrangular, és del segle XVII i sustituy l’original romànic. S’accedeix a l’interior de l’església a Travé d’una porta que es troba en el mur sud de la nau, protegida per un porxo. Conserva una pica baptismal del segle XII i una altra de la mateixa època en la sagristia que hauria de servir per guardar oli, una reixa de ferro procedent del cementiri (segles XI-XII); dues creus processionals de fusta policromada del segle XII, i una figura de La nostra Senyora dels Remeis que respon a la tipologia habitual del segle XII.

2.6.- Santa Coloma

És una de les esglésies més antigues d’Andorra, ja que apareix citada en l’acta de consagració de la catedral de la Seu d’Urgell (1040). L’estructura del temple presenta planta de nau única de saló rectangular, absis quadrangular orientat cap a l’est, portada i pòrtic en el mur sud de la nau i campanar de torre circular.

En els draps de mur de la nau es poden apreciar uns travessers de fusta disposats horitzontalment que serveixen per anivellar les filades de carreus irregulars i proporcionen més resistència a la construcció. La coberta, realitzada amb armadura de fusta i les teulades amb pissarra. L’accés al temple es fa mitjançant una porta de mig punt decorada amb una senzilla arquivolta de dents de serra i una creu de pedra sobre la clau.

Al costat sud de la nau es troba el pòrtic, senzill, i el campanar circular que probablement és imitació del que es trobava al monestir de Sant Serni de Tavèrnoles. Presenta finestres germinades amb decoració llombarda. La seva construcció pot fixar-se en el segle XII, seguint models del XI, probablement inspirats en els campanilli de Ravenna.

A l’interior, l’arc triomfal és de mig punt ultrapassat, molt més petit que el mur en el qual s’inscriu. Posseïa un important cicle de pintures murals romàniques. Actualment només es conserva in situ el Agnus Dei, sobre l’arc triomfal. La part més important d’aquest cicle de pintura mural es conserva al museu Prussià Estatal de Cultura de Berlín. Els temes representats, que es trobaven a l’absis, són la Verge, els apòstols, Les Maisetas Domini i un colom

A l’interior del temple és de destacar la talla de fusta policromada de la Mare de Déu del Remei, del segle XIII.

2.7.- El Roc d’Enclar

Encara que no es tracta d’una obra estrictament romànica, introduïm aquest recinte fortificat i la seva església per què fins fa molt poc es considerava que pertanyien a aquest estil
Es troba sobre el poble de Santa Coloma, a la parròquia d’Andorra la Vella. Sembla ser que quan Sunifred I, es va fer càrrec d’Andorra l’any 843, el castell ja formava part de la xarxa de fortificacions i castells que protegien les valls andorranes.

En 952, en l’acta de consagració de l’església de Sant Martí i Sant feliu de Castellciutat, el comte Borrell va donar el castell i l’església de Sant Vicenç a l’esmentada església. En 1099 va passar a mans del cenobi de Sant Serni de Tavèrnoles, encara que el castell continuava en poder del comte d’Urgell.

A partir d’aquest moment es van produir molts enfrontaments entre els comtes d’Urgell, els senyors de Castellbò, els comtes de Foix i la diòcesi d’Urgell. Tot va culminar amb la signatura dels Pareajes de 1278 i 1288, en què es va acordar la destrucció del castell. Només va quedar en peu l’església que va seguir en actiu fins al segle XVII.

En 1852 el coronel Ulrich realitza un informe a instàncies de la reina Isabel II d’Espanya en el qual comenta que l’església de Sant Vicenç està abandonada.

Hi ha altres edificacions molt més senzilles amb carreus mal tallats i aixecades amb murs de pedra sense morter i cobertes de fusta. Digna és de menció la construcció que es troba al nord de l’església, on es localitza un dipòsit per a la fermentació de vi.

2.7.1- Sant Vicenç d’Enclar

És l’edifici més important de tot el conjunt. Es trobava en ruïnes i va ser construït gairebé íntegrament el 1979. No quedava en peu més que part dels murs i gairebé tota la torre. La majoria dels materials emprats en la seva reconstrucció van ser els originals del temple que es trobaven escampats per terra.

Es tracta d’una petita església de nau única amb absis rectangular, amb coberta d’armadura de fusta i porta oberta en el mur sud de la nau. A l’interior, tot el perímetre de la nau està recorregut per un pòdium o banc d’obra.

En un dels murs de la nau es pot apreciar que part de l’obra va ser realitzada en opus spicatum. El campanar, de planta circular, es pensava que era posterior a l’església, però les excavacions i les anàlisis arqueològiques han demostrat que pertany a una mateixa campanya constructiva. És anterior als campanars de Santa Coloma i de Sant Serni de Tavèrnoles. Considerat fins ara com una construcció del segle X, uns recents anàlisis de C14 duts a terme pel “Servei de Recerca Històrica del Patrimoni Cultural d’Andorra”, han confirmat que es tracta d’un edifici construït entre finals del segle VI i principis del VIII. Fet que el converteix probablement en l’edifici religiós més antic dels conservats a Andorra. El campanar que fins ara, s’havia relacionat, com el de Santa Coloma, amb els models italians, sembla que està més en contacte amb models irlandesos continentals.

2.8.- Sant Serni de Nagol

En els arxius Nacionals d’Andorra es conserva l’acta de consagració de l’església de Sant Serni de Nagol, datada en 1055, realitzada pel bisbe Guillem Guifré de la Seu d’Urgell. El text va ser escrit per dos personatges anomenats Isarnus i Bernardus.

Es tracta d’una petita església de nau única rectangular amb absis semicircular, que presenta dues finestres, i porta i pòrtic en el mur sud de la nau. La major part de l’edifici es recolza directament sobre la roca mare, sense fonamentació. La seva fàbrica està realitzada amb un aparell de carreus de dimensions considerables i sense tallar, però ben disposats. Sobre la paret lateral dels peus s’aixeca la espadanya per les campanes.

Són essencialment interesentes les pintures murals descobertes el 1976 sota la capa d’arrebossat. Es troben en l’arc triomfal: figures de sants sense identificar, àngels adorant el Agnus Dei, un personatge (Sant Miquel), lluitant amb un drac o serp i un arcàngel vestit a la manera bizantina.

2.9.- San Miguel d’Engolasters

Petita església de nau rectangular i absis semicircular amb arcuacions llombardes. El campanar és de planta quadrangular i d’estil llombard. Es pensa que podria ser un model concebut abans de la construcció del temple, fet que sembla corroborat per la desproporció respecte a l’església, encara que aquesta desproporció podria tenir la seva causa en l’emplaçament del temple prop d’una forta pendent que domina la vall i la necessitat de fer més alt el campanar per poder visualitzar els de la vall.

La construcció de l’edifici presenta una cronologia dubtosa, probablement és de principis del segle XII.

Les pintures murals romàniques que decoraven el seu absis es conserven al Museu Nacional d’Art de Catalunya, a Barcelona.

3. Altres edificis i construccions d’època romànic
3.1. Sant Romà de Vila

La població apareix en la documentació escrita per primera vegada en 1176. Es conserva molt poc de l’edifici original: la base de l’absis semiricular sobre la qual es troba l’actual trapezoïdal. Al Museu Nacional d’Art de Catalunya es conserven les taules que componien el frontal i els laterals de l’altar.

3.2. Sant Romà d’Erts

El lloc d’Erts apareix documentat el 1312, amb el nom de Herc. Del temple romànic sols ens resta una part del mur nord de la nau i l’absis, que estan adossats a la vessant de la muntanya en la qual hi ha l’església. Per poc que ens ha arribat, es podria datar de finals del segle XI o principis del XII.

3.3. Pont de Sant Antoni de la Grella

No disposem de cap notícia documental sobre el pont. Es tracta d’una típica construcció que s’inscriu dins del que podríem denominar de “tradició medieval”, és a dir que es construeix a la manera establerta en aquella època, però les formes perduren al llarg dels segles, sent molt difícil precisar el moment de la seva construcció. És una senzilla construcció en cavalló, amb un sol ull d’arc de mig punt rebaixat, amb les dovelles sense tallar. Gairebé amb tota seguretat podem afirmar que es tracta d’una construcció medieval, encara que sigui molt difícil datar amb exactitud la seva construcció.

3.4. Sant Cristòfol d’Anyós

Església que conserva molt poc dels seus paraments originals. Absis, arc triomfal i part del mur nord. Construïda sense fonaments, directament sobre la roca mare. Conserva importants pintures gòtiques que representes el Sant Sopar i barroques en la qual veiem el Judici Final i una figura monumental de Sant Cristòfol.
Les restes de pintura mural romànica que decoraven l’absis es troben en parador desconegut (segons el professor Joan Sureda, en una col · lecció particular de Madrid). Representen les figures de Sant Pere, la Verge i Sant Pau. Van ser realitzades pel Mestre de Santa Coloma, datades en el tercer quart de segle XII.

3.5. Sant Andreu d’Andorra la Vella

Senzill temple de nau rectangular i absis semicircular. Profundament restaurada fa pocs anys. No disposem de cap document que demostri el seu origen romànic, encara que podria haver estat construïda a finals del segle XII.

3.6. Sant Esteve d’Andorra la Vella

Només ens ha arribat l’absis i el campanar. El primer d’ells està decorat amb arcuacions llombardes. El pis superior del campanar i l’antiga porta dels peus del temple van ser construïdes segons sengles projectes de l’arquitecte català Josep Puig i Cadafalch. Les seves interessants pintures murals romàniques de temàtica apocalíptica, es conserven actualment enel Museu Nacional d’Art de Catalunya. Es deuen a la mà del Mestre d’Andorra, que les va realitzar en la segona meitat del segle XII.

3.7. Pont de la Margineda

Sempre s’ha comentat que es tracta de l’únic pont d’època romànica que es conserva a Andorra. Com el de Sant Antoni de la Graella presenta estructura de alardilla, sobre un arc de mig punt rebaixat amb molta potència. L’aparell utilitzat per a la seva construcció és irregular, però millor realitzat que en els altres ponts del Principat

3.8. Sant Julià i Sant Germà de Lòria

Poc es conserva en aquesta església de épcoa romànica. El millor, el campanar de torre, de planta quadrada i tres pisos de finestres geminades emmarcades per arcuacions llombardes. datada seva construcció a finals del segle XI, l’església està documentada des del segles XI, quan citada en l’acta de consagració de la catedral de la Seu d’Urgell.

3.9. Sant Esteve de Juverri

Petit temple de planta rectangular i absis semicircular gairebé totalment enterrat en el monticle on s’aixeca. Aparell poc treballat. El seu estat de conservació és molt deficient. La seva construcció es data a finals del segle XI o principis del XII.

3.10. Sant Martí de Nagol

Església documentada des de l’any 1048 quan un tal Miró va donar les seves possessions de la catedral de Santa Maria de la Seu d’Urgell. Presenta una senzilla planta de nau única rectangular i absis semicircular. Tot el costat nord del temple es troba adossat a la penya en la qual s’aixeca l’edifici. Curiosament l’orientació del temple està invertida, és a dir, l’absis es troba cap a l’oest del temple. Gairebé totalment reconstruïda a partir de 1981. Només es conservava la part baixa dels murs.